Rondalla

EL otro día, en la asignatura de Formación literaria, tuve que contar una Rondalla. Yo escogí la rondalla: "Mig pollastre", una adaptació de Eric Valor.

En esta entrada, os facilito la rondalla:

Açò va anar i era un mas on vivia un vell matrimoni sense fills, que es dedicava a la cria d’aviram: gallines blanques i negres, descomunals gramàntols, estovades lloques… era allò que sovint es veia voltant el maset. La velleta coneixia cadascun dels animalons que criava. Un dia de maig va eixir la velleta a donar-los en l’era uns grapats de dacsa i una bona pasterada de segó cuit, com solia fer cada dia a la mateixa hora.--Pull, pull, pull --va anar cridant.

I heus ací què la va sorprendre: hi havia un mig pollastre, molt vistós i afinat, que no s’arrimava al tropell que formaven tots els altres. --Què fas tu que no menges? --s’estranyà la vella mentre que l’aüxava cap al tropell. Però el mig pollastre va fer un 'coc, coc' molt enraonat i encara es va separar més dels seus congèneres.--I açò quin pollastre és? --va demanar-se a si mateixa la dona--. Aquest animalet no és meu!

Era de veres: no l’havia vist mai abans. Li va haver de donar quemenjar a banda i després va preguntar en els masos dels voltants si se’ls havia perdut algun pollastre a mitjan fer, ni poll ja ni pollastre encara, és a dir, el que allí solen anomenar un mig pollastre. I ningú no li’n va saber donar raó.

El mig pollastre va passar així algunes setmanes buscant-se-la ell tot sol quan tenia fam. Un matí, a la punta de l’era es va posar a gratar en un petit femer. Gratant i furgant, la seua poteta tragué a relluir un bocí de metall. Amb el bec l’espolsà una miqueta. Aleshores va veure que es tractava d’un diner.

–Quic-quiriquic!– va cantar alçant la cresta tot quant podia:

¡Jo sóc un mig pollastret que gratant un femeret s’ha trobat un dineret!

I sense més ni més, es fica la moneda en el seu papet, diu adéu al maset, i cap a la cort s’ha dit. Tira senda avant i vinga de fer camí cap a cal rei. De tant en tant, soltava un sorollós “quicquiriquic” i cantava la següent cançó:

Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sóc més ric que no ell,

que gratant un femeret

m’he trobat un dineret.

En això, arriba a uns plans tapats de boscs i herbassars i topa amb el riu, el qual, només que el

veu, li pregunta:

–On vas, mig pollastre?

Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sóc més ric que no ell,

que gratant un femeret

m’he trobat un dineret,

li contesta cantant el mig pollastre.

–Això si jo et deixe passar –fa el riu amb la seua veuota.

–Entra pel meu bec! –li mana el mig pollastre.

I zzzuuummm!, comença a engolir aigua, vinga d’engolir-ne i ja té tot el riu dins la panxa.

Saltant i botant continua el seu camí fins que va topar amb una maça que només feia que pegar maçades.

–On vas, mig pollastre?

Ell va respondre:

Vaig a casar-me amb la filla del rei…i la resta de la cançó.

–Això si jo et deixe passar –li adverteix la maça–, perquè em vénen intencions d’esclafar-te d’un colp.

–Entra pel meu bec! –crida el mig pollastre. I allà tens la maça, que fa per l’aire: zumm!, i desapareix pel bec de l’animaló.

I ell vinga de cantar i vinga de fer camí, cap a la cort. Prompte arribà a un espés alzinar, i d’un cau li ix la rabosa, els ulls de la qual rellampeguen de tant bona berena com se li presentava.

–On vas tu per ací? –li pregunta al temps que obria la boca per menjar-se’l.

Vaig a casar-me amb la filla del rei, puix sóc més ric que no ell… fa el mig pollastre. I ella l’interromp:

–Això serà si jo et deixe passar i no et pegue mos.

–Entra pel meu bec! –crida ell de nou. I la rabosa, zzuumm!, com qui es tira un capbussó, estén les potetes, i cap a dins del bec s’ha dit!

A la fi arribà el mig pollastre, més alegre que un gos amb un os, a la cort reial, i a cal rei de seguida. Res no se li coneixia del molt que portava dins.

D’una revolada s’enfila damunt del reixat que té la gran porta principal.

Quic-quiriquic!

Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sóc més ric que no ell,

que gratant un femeret

m’he trobat un dineret.

El rei, que s’estava passejant pels horts del palau,prop de la porta, el sent i s’ompli d’indignació.--Mireu el mig pollastre…! --crida a la guàrdia--.Agafeu-lo i tanqueu-lo en el corral dels pollastres gramàntols, i ells tan grandots i arrogants el mataran de seguida…

El pobre mig pollastre no va tenir escapatòria. Un soldat me l’agafa per fi, i de cap al corral! Quan el mig pollastre es va veure tan sol, i que els enormes gramàntols se li anaven a tirar tots damunt, va dir a la guineu que portava dins --Ix, rabosa, que ara és la teua!

Ix la rabosa, i calculeu què faria: aquell vull, l’altre no vull, en un bell en sec els va tenir tots degollats. I quan es va cansar de menjar-ne, trenca el filat i pega a fugir. El mig pollastre, a qui la rabosa no havia fet cap mal, pel respecte que li feia, se’n va eixir pel mateix forat. I passejant, passejant molt ufanós pels horts del rei, tornà a plantar-se damunt el reixat de la porta principal:

Quic-quiriquic!

Vaig a casar-me amb la filla del rei… El rei que el sent una altra volta, tot rabiós crida la guàrdia:

–Agafeu-lo… aquest mig pollastre del dimoni! Que no se us torne a escapar. Tireu-lo dins la gerra de les morques.

Entre tots els soldats es fan amb ell i se l’enduen als cellers de cal rei i el tiren dins una gerrota grandíssima: allí era precís que morís el dissortat mig pollastre ofegat en les pestilents i olioses morques. Però ell, quan sent que els soldats tapen la gerra amb la tapadora, diu corrents:

–Maça, ix; ara és la teua!

Ix la maça i, pim-pom, de dues maçades trenca l’enorme gerrota i el mig pollastre s’escapa. Les morques s’escampen per tots els cellers reials, que queden fets una llàstima. D’allí a cinc minuts, ja cantava ell la cançó que sabem una altra vegada damunt la porta:

Quic-quiriquic!

Vaig a casar-me… I el rei, que torna a perdre la paciència.

–Guàrdia, a mi! ¡Feu una garbera de llenya en la plaça, me’l nugueu damunt i me’l cremeu viu! Correu, que no se us escape! Aquesta volta tampoc no pot escapar-se l’animal.

I fan ban que anàs tot el poble a la plaça a veure cremar viu un mig pollastre que pretenia ni més ni menys que casar-se amb la filla del rei. Ell, nugat ja, anava sentint els comentaris de la gent que es congregava al voltant de la garbera:

–Ben bé que se li està! ¡Per voler ofendre el nostre rei!

–Diu que diuen que deia que anava dient que és més ric que el nostre monarca.

–¿Com s’anava a casar amb la filla del rei un animaleu així que quasi no se li veuen els esperons?

El mig pollastre els deixava dir, i no obria bec ni per fer “quic-quiriquic!”. I els criats acabaven

d’endomassar el cadafal per al rei i la seua cort, que ja venien tots mudats a presenciar l’execució.

Quan el rei, la reina i la princesa prengueren seient, un soldat que porta una torxa a la mà s’acosta a la llenya i bota foc a l’encenall. La garbera comença a esclafir per totes bandes, clix-cleix, mentre la gentada crida amb la boca oberta:

–Ooooooh!

Enmig dels esbufecs de la foguera, s’ou la veueta del mig pollastre, que ordenava:

–Riu, fes ara la teua!

I el riu ix pel bec de l’animaló i apaga la foguera més prompte que canta un gall i arremet contra el cadafal del rei, i de seguida hi ha aigua per mitjan cuixa de tots els presents i allà se’n va el riu per totes bandes arrasant hortes i camins. El mig pollastre, tranquil, es deslliga en un dir Jesus i mira la plaça, que havia quedat mig deserta, i sols hi veu el rei, la reina i la bella princesa, que estaven al damunt del cadafal com en l’arca de Noé.

Quic-quiriquic!

Vaig a casar-me amb la filla del rei… comença a cantar, però el monarca no el deixa continuar; el crida i li diu:

–Mig pollastre, no hi ha més remei; m’has vençut i pots casar-te en voler amb la meua filla.

L’endemà es féu el casament en l’església major de la ciutat. Totes les campanes anaven al vol i una enorme gentada s’arremolinava davant el temple per veure l’eixida dels novençans. Quin entusiasme! El mig pollastre, dreçant-se tant com podia i donant en lloc del braç una ala a la muller, avança amb solemnitat i desimboltura. I saludava tothom, que es meravellaven que una princesa tan bonica i esvelta s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos.

 Ja de nit, quan els nuvis es retiren a la seua cambra nupcial, la princesa comença a passar-li la mà pel cabet acariciant-lo. De sobte, nota que, entremig de les plomes, darrere la cresta, té un petit gra dur. Li l’escorcolla i veu amb sorpresa que és una cosa brillant. Mentrestant, el mig pollastre quietet sense dir res. I la princesa agafa amb temptet allò que resulta ser un cap d’agulla i estira, estira… i va eixint aquesta del graciós cabet de l’animal. I quan aca-ba d’eixir tota, pom!, es sent un tro i ompli l’estança una flamerada blavosa, i el mig pollastre es torna un príncep garridíssim que li diu amb veu emocionada:

–Princesa meua: gràcies et done per haver-me desencantat. Sóc el fill del rei de les Aitanes i sóc també el teu espòs, si és que ara que reprenc la meua figura d’home, confirmes el reial sí que em donares quan era mig pollastre.

La princesa, és clar, es va alegrar molt del fabulós canvi i visqueren molts anys de plena felicitat.